La dona i el cinema

El cinema, com altres manifestacions culturals i artístiques, ha nascut i s’ha desenvolupat en un entorn social on la posició de la dona era i és encara en un enorme desavantatge social, polític i econòmic, és a dir, un sistema patriarcal. El resultat ha estat que, excepte estranyes situacions, les dones han estat durant moltes dècades allunyades de les feines més importants relacionades amb la creació cinematogràfica.

Això comporta que el cinema plasmi una mirada aliena, generalment, a la pròpia condició de la dona i, per tant, transmeti amb les pel·lícules un missatge amb l’escala de valors que la ideologia dominant, la masculina, ha volgut comunicar en cada època. En aquestes condicions, clar que han existit pel·lícules protagonitzades per dones, però la majoria de les vegades, per representar a dones que compleixen la missió de ser el repòs del guerrer, una abnegada esposa o una soferta mare dels fills.

Tot i així, el cinema s’ha hagut d’adaptar als moviments d’alliberació que van sorgir a la segona meitat del segle XX. Cap als anys seixanta - setanta, la dona va tenir el seu relatiu protagonisme en la pantalla, representada com un ser capaç de pensar, actuar per sí mateixa, explicar les seves vivències inconformistes i qüestionar els rols que se li adjudicaven.

Actualment, les produccions de Hol·lywood, el cinema comercial, no es caracteritzen, exactament, per la presència de protagonistes femenins, si no és que no reflecteixen les necessitats i el subconscient del patriarcat. Teòricament, estem en una època en que el feminisme és representat a la gran pantalla, però el que es mostra és un feminisme falç: la dona se suposa que pot fer el que vulgui, però no se li dóna l’oportunitat de fer-ho, ja que com he dit no se la representa realment en la indústria cinematogràfica.

Així, en el cinema que ens arriba de Los Angeles es transmet una ideologia patriarcal que adjudica diferents estereotips a la dona. Aquests rols s’expressen en diferents registres (humor, drama...) però hi continuen sent, encara que de manera subtil. En aquest cinema es caracteritzen diferents models de dona: la dona vulnerable, que reflecteix l’autoritat total de l’home sobre la dona a causa del pensament de superioritat econòmica i social que prové del poder dominador de la mirada masculina; la dona masculinitzada, que pot provocar l’efecte contrari, és a dir, que cregui que és un senyal de resistència, però en realitat, és una altra manera de desvirtuar a la dona que acaba totalment controlada a través del matrimoni; la femme fatal ,personatge que l’home desitja i al mateix temps tem el poder que té sobre ell.

En conclusió, amb aquesta representació cinematogràfica dels dos gèneres, el baró espectador veu la seva imatge reflectida i perfeccionada, juntament amb una sensació de domini i control, en els herois masculins i, en canvi, a la dona només se li ofereix figures desemparades i convertides en víctimes, que lluny de ser perfectes, reforcen el sentit essencial de submissió ja existent.

Per saber-ne més...

- KAPLAN, E. Ann (1998): Las mujeres y el cine. Madrid. Ediciones Cátedra.

- KUHN, Annette (1991): Cine de mujeres. Madrid. Ediciones Cátedra.

- SAU SÁNCHEZ, Victoria (2000): Reflexiones feministas. Madrid. Horas y HORAS la editorial.

- de LAURETIS, Teresa (1992): Alicia ya no. Madrid. Ediciones Cátedra.